L’economia espanyola pateix una gravíssima crisi, inserida en la crisi europea, que és considerada la pitjor d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Però no totes les economies de la Unió Europea ni les de la zona euro estan iguals. Alemanya, la principal economia de la UE, tindrà, el 2011, un creixement del 2,8%, amb una taxa d’atur del 6,9% i un superàvit exterior del 5,1% del PIB. Holanda, Finlàndia i Àustria, entre d’altres, presenten una bona situació. Es preveu que el conjunt de la zona euro, que té una taxa d’atur del 10% i un dèficit exterior del 0,5% del PIB, creixi enguany un 1,6%. Espanya és previst que tingui un magre creixement del 0,7%, té un 21,2% d’atur i un dèficit exterior del 44% del PIB, amb una inflació del 2,9%, que supera la mitjana de la Unió, 2,6% (Alemanya, 2,3%; Holanda, 1,6%).
Quan s’inicià la crisi, el 2007, l’economia espanyola era una de les millors situades a la zona euro, presentava un superàvit de l’1,2% i un deute que no arribava al 50%. En un any la situació es va capgirar. Es va passar del superàvit a un fort dèficit, el deute s’acostà al 70% i l’activitat econòmica es va contraure espectacularment, produint un atur creixent fins a superar, actualment, el 20%. El govern espanyol i en el cas de Catalunya també el tripartit català tenen una gran responsabilitat pel que fa a aquesta situació dramàtica. No es va voler reconèixer la crisi a temps, es van malbaratar recursos (400 euros, subvencions, «Plan E», etc.) i s’anà acumulant un dèficit per sobre del compromès i del permès (vegeu l’increment del dèficit de Catalunya el 2010).
La situació actual implica, és clar, el sanejament dels comptes públics i la reducció radical del dèficit i el deute, fet que precisa d’una profunda reforma de les administracions i els serveis públics. Ara tenim la gran oportunitat de fer-ho: reorganització de les institucions territorials, contribució al pagament de determinats serveis fins ara gratuïts, millora en la gestió dels serveis públics, privatització de determinades empreses, reorganització i racionalització d’institucions, organismes públics, agències i empreses públiques per superar un dels obstacles estructurals més importants per a la millora de la productivitat i el creixement a l’economia espanyola i catalana, com ara l’excés de burocràcia i els obstacles a la iniciativa empresarial.
La crisi ens ha donat la raó als liberals, el sector públic no ho pot proveir tot. Ens cal una economia forta, ben competitiva, capaç de generar els recursos per dotar els serveis públics que, com s’ha vist, tenen les seves limitacions. Cal donar més llibertat a la creació d’empreses, crear un marc favorable per al seu desenvolupament (business friendly) i donar més joc a la societat civil i a les iniciatives individuals i col·lectives. L’intervencionisme i la gestió pública ineficaç dels recursos que es deriven dels impostos dels mateixos ciutadans ja s’ha vist on ens ha portat.
El model productiu espanyol també s’ha de transformar, el creixement basat en sectors de poc valor afegit amb una ocupació laboral poc qualificada (afavorida per una política migratòria insensata) dels dos grans motors del creixement –la construcció i els serveis relacionats amb el turisme– s’ha de redreçar. Cal revaloritzar les activitats industrials, orientades més a l’exportació i la competitivitat. En aquest àmbit són cabdals una sèrie de factors, el primer és el de la reforma laboral. En una anàlisi recent de l’OCDE es destaca que des de 1999 el cost unitari per hora treballada es va incrementar més del 40% a Grècia, prop del 30% a Itàlia i gairebé un 20% a Espanya; Portugal es va situar per sobre de la mitjana, França va disminuir una mica i a Alemanya va decréixer un 20%. Irlanda ha fet un ajust espectacular i ha passat en els darrers anys a decréixer en un 40%.
L’ajust dels costos laborals és fonamental. S’ha d’establir un marc laboral que permeti una economia més competitiva, com en el seu moment varen fer Alemanya o Holanda o com ho acaba de fer Irlanda. El resultat de mantenir l’estructura actual és un nivell d’atur que dobla el de la Unió Europea i provoca el tancament d’empreses per manca de competitivitat. Cal un nou acord consensuat entre patronal i sindicats (com hi va haver a Alemanya) per incrementar la productivitat i fer viable l’economia en un mercat competitiu a nivell global. Quant a la millora del mercat laboral cal incloure l’aplicació d’uns recursos humans més ajustats a les necessitats presents, cosa que passa per la reorientació del conjunt del sistema educatiu, que presenta greus mancances en l’ensenyament primari i la formació professional, elements essencials per tenir una economia més competitiva. L’ensenyament superior, que té una relació directa amb la recerca científica i la innovació tecnològica –que són imprescindibles–, també precisen una profunda reorientació.
Aquest ajust també s’ha de produir en sectors específics de l’economia espanyola, especialment en l’immobiliari i en el sistema financer, greument afectat pel primer. Aquest ajustament ja s’està fent, així ho demostra l’atur, la davallada de preus en el sector immobiliari, l’augment de les marques blanques, l’èxit de les rebaixes, el reequilibri entre estalvi i consum i, evidentment, els ajustos de la despesa pública i les limitacions pressupostàries. Amb una millor gestió en els darrers anys hauríem pogut evitar una part de la davallada actual, com ho han fet països com Alemanya, Holanda o Àustria, i fins i tot un país intervingut, Irlanda. La decisió d’adoptar mesures que es poden considerar difícils els porta ja a una recuperació.
Carles A. Gasòliba
