En els darrers dies la crisi més profunda patida des de la Gran Depressió ha tingut els seus efectes en l’euro. Per primera vegada, s’ha posat en dubte la cohesió de la zona euro, amb la possibilitat que un dels estats membre de l’Eurozona, Grècia no pugui fer front al pagament del seu deute. En aquesta situació es podrien trobar més endavant Portugal i Espanya si no fossin capaços de controlar els seus dèficits i deute. L’encara comissari d’Afers Econòmics i Monetaris de la Unió, Joaquín Almunia, s’ha fet ressò d’aquest tema, negant aquesta possibilitat però esmentant a l’ensems Grècia i Espanya pel que fa a les seves dificultats per redreçar els seus comptes públics. El Banc Central Europeu ha deixat clar que asseguraria l’estabilitat de la zona euro al temps que la Comissió Europea imposava un pla de rigor pressupostari a Grècia amb mesures molt dures com la retallada dels sous als funcionaris, seguint l’exemple del que ja ha fet Irlanda, país que certament és posat com exemple del que cal fer per tornar al bon camí de les condicions que imposa als membre de l’Eurozona.
Aquesta situació porta a reflexionar sobre les condicions per pertànyer a la zona euro i els problemes actuals que en aquesta relació se li plategen al govern espanyol. Cal recordar que per pertànyer a l’euro s’han de complir una sèrie de condicions, d’aquestes són responsabilitat principal dels governs dels països membre que pertanyen a l’Eurozona: tenir un dèficit que no superi el 3 per cent ni que el seu deute superi el 60 per cent del PIB. Espanya fins al 2008 va ser un cas modèlic, amb un superàvit i un deute molt per sota del 60 per cent fixat, però en dos anys el seu dèficit s’acosta al 12 per cent i el deute depassa el 70. A més l’economia espanyola no es preveu que surti de la recessió fins al 2011, pel que no es recuperarà com ja ho estan fent les economies més importants de la Unió Europea.
Cada estat que pertany a l’Eurozona presenta un programa d’estabilitat i creixement per garantir que s’ajusta als paràmetres establerts a l’Eurozona. El govern espanyol s’ha compromès a tornar a les condicions del 3 i el 60 per cent esmentats el 2013. Les reserves apareixen per veure com s’ho farà. Si no hi ha creixement per enguany, encara pitjor, es preveu encara una petita recessió, si l’endeutament ja és excessiu i el dèficit també, si l’atur encara ha de pujar, és molt lògic que es pensi que l’única manera de resoldre-ho és amb una contracció molt radical de la despesa pública, incloent-hi la de les comunitats autònomes i els ajuntaments. A més cal posar les bases per aconseguir una economia més competitiva, un cop esgotat el model de creixement anterior basat en l’immobiliari, i activitats de poc valor afegit basades amb poca qualificació professionals i salaris baixos com el sector de serveis relacionats amb el turisme.
Les mesures a prendre obliguen a acceptar sacrificis evidents: restricció de la despesa pública; profundes modificacions laborals; millora dels incentius a la recerca i el desenvolupament i la innovació; modificació del sistema de pensions; sistema educatiu millor adaptat a la formació professional i, entorns més favorables a la creació d’empreses i de l’ocupació. Les mesures proposades no són noves, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu ja fa temps que insisteix en que són les que calen a l’economia espanyola, malgrat fa un temps hagués estat un millor moment per aplicar-les, ara el govern espanyol no pot ajornar-les més malgrat el cost que pugui tenir en alguns sectors la impopularitat en la seva –necessària i imprescindible -aplicació.
Carles A. Gasòliba
