Reunió de la comissió parlamentària d’afers econòmics i monetaris (ECON) 20 de maig de 2010 per debatre sobre l’entrada d’Estònia a la zona euro.
Reunió de la comissió parlamentària d’afers econòmics i monetaris (ECON)- 20 de maig de 2010.
La crisi i l’euro
En els darrers dies la crisi més profunda patida des de la Gran Depressió ha tingut els seus efectes en l’euro. Per primera vegada, s’ha posat en dubte la cohesió de la zona euro, amb la possibilitat que un dels estats membre de l’Eurozona, Grècia no pugui fer front al pagament del seu deute. En aquesta situació es podrien trobar més endavant Portugal i Espanya si no fossin capaços de controlar els seus dèficits i deute. L’encara comissari d’Afers Econòmics i Monetaris de la Unió, Joaquín Almunia, s’ha fet ressò d’aquest tema, negant aquesta possibilitat però esmentant a l’ensems Grècia i Espanya pel que fa a les seves dificultats per redreçar els seus comptes públics. El Banc Central Europeu ha deixat clar que asseguraria l’estabilitat de la zona euro al temps que la Comissió Europea imposava un pla de rigor pressupostari a Grècia amb mesures molt dures com la retallada dels sous als funcionaris, seguint l’exemple del que ja ha fet Irlanda, país que certament és posat com exemple del que cal fer per tornar al bon camí de les condicions que imposa als membre de l’Eurozona.
Aquesta situació porta a reflexionar sobre les condicions per pertànyer a la zona euro i els problemes actuals que en aquesta relació se li plategen al govern espanyol. Cal recordar que per pertànyer a l’euro s’han de complir una sèrie de condicions, d’aquestes són responsabilitat principal dels governs dels països membre que pertanyen a l’Eurozona: tenir un dèficit que no superi el 3 per cent ni que el seu deute superi el 60 per cent del PIB. Espanya fins al 2008 va ser un cas modèlic, amb un superàvit i un deute molt per sota del 60 per cent fixat, però en dos anys el seu dèficit s’acosta al 12 per cent i el deute depassa el 70. A més l’economia espanyola no es preveu que surti de la recessió fins al 2011, pel que no es recuperarà com ja ho estan fent les economies més importants de la Unió Europea.
Cada estat que pertany a l’Eurozona presenta un programa d’estabilitat i creixement per garantir que s’ajusta als paràmetres establerts a l’Eurozona. El govern espanyol s’ha compromès a tornar a les condicions del 3 i el 60 per cent esmentats el 2013. Les reserves apareixen per veure com s’ho farà. Si no hi ha creixement per enguany, encara pitjor, es preveu encara una petita recessió, si l’endeutament ja és excessiu i el dèficit també, si l’atur encara ha de pujar, és molt lògic que es pensi que l’única manera de resoldre-ho és amb una contracció molt radical de la despesa pública, incloent-hi la de les comunitats autònomes i els ajuntaments. A més cal posar les bases per aconseguir una economia més competitiva, un cop esgotat el model de creixement anterior basat en l’immobiliari, i activitats de poc valor afegit basades amb poca qualificació professionals i salaris baixos com el sector de serveis relacionats amb el turisme.
Les mesures a prendre obliguen a acceptar sacrificis evidents: restricció de la despesa pública; profundes modificacions laborals; millora dels incentius a la recerca i el desenvolupament i la innovació; modificació del sistema de pensions; sistema educatiu millor adaptat a la formació professional i, entorns més favorables a la creació d’empreses i de l’ocupació. Les mesures proposades no són noves, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu ja fa temps que insisteix en que són les que calen a l’economia espanyola, malgrat fa un temps hagués estat un millor moment per aplicar-les, ara el govern espanyol no pot ajornar-les més malgrat el cost que pugui tenir en alguns sectors la impopularitat en la seva –necessària i imprescindible -aplicació.
Carles A. Gasòliba
Signes de recuperació econòmica
Després de la pausa estival apareixen signes clars de recuperació econòmica. En l’Eurozona destaquen els signes positius per l’economia alemanya i la francesa. Les darreres estimacions sobre les previsions de creixement en els països de l’Eurozona pel 2010 ja donen signes positius per a tots, amb l’excepció de Grècia i Espanya. A nivell internacional, les economies dels països emergents, i de forma especialment destacada la Xina i l’Índia, tornen a consolidar elevades taxes de creixement. De les economies més desenvolupades, la d’Estats Units i la del Japó també presenten signes positius pel 2010.
El marc en conjunt resulta molt millor i amb expectatives més positives que uns pocs mesos enrere. Amb tot, els analistes es resisteixen a donar la recessió per acabada, assenyalant que en els propers mesos l’atur continuarà pujant amb els efectes negatius sobre el consum i els ja feixucs dèficits públics. A més, caldrà veure si la confiança en els mercats es consolida traduint-se en més consum i inversió i tampoc estan eliminades les possible pressions causades per una nova alça en les matèries primes. Per altra banda, les reformes profundes empreses sobre la regulació del sector financer estan lluny de la seva aplicació i el resultat final tindrà efectes molt sensibles sobre les vies i canals de fiançament que resulten claus per assegurar la represa econòmica.
A l’inici d’aquesta tardor es celebraran les tradicionals reunions anuals del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial a Washington i també en aquest mes de setembre tindrà lloc una nova reunió del G20. És d’esperar que després d’aquestes puguem tenir una visió millor definida sobre les perspectives econòmiques i la sortida a la crisi. Amb tot, és clar que caldrà pensar en posar les bases per un nou creixement en què la creació d’ocupació serà l’objectiu prioritari, i que aquest s’haurà d’aconseguir evitant l’adopció de mesures proteccionistes, millorant les condicions per a la iniciativa empresarial, afavorint les condicions pel seu desenvolupament, procedint a reformes fiscals profundes que tornin a les economies a unes finances públiques equilibrades i sanejades com és el cas exigit per les economies de la zona euro, que hauran de cercar nous nivells de competitivitat basats, com s’establí en l’Agenda de Lisboa, en una societat del coneixement.
Certament, superar la situació actual no serà fàcil ja que no tenim la seguretat que els signes de recuperació que es donen a l’actualitat es puguin donar per consolidats. Una situació que resulta especialment difícil és la que presenta l’economia espanyola. Aquesta, presenta un nivell d’atur que dobla el de la mitjana de la zona euro, amb un dèficit exterior molt elevat, i unes finances públiques deteriorades en poc més d’un any, molt allunyades hores d’ara de les condicions establertes en els pactes d’estabilitat i creixement per a les economies que pertanyen a la zona euro. La represa econòmica de les principals economies europees i de la mundial certament ajudarà a l’espanyola a sortir de la crisi però no serà suficient, son necessàries mesures internes molt profundes per realitzar unes reformes estructurals que millorin les condicions i els nivells de competitivitat de l’economia espanyola, sent prioritàries la laboral i la fiscal, que exigeixen un grau de consens polític, social i econòmic dissortadament inexistent hores d’ara i que urgeix que es trobi per sortir de la crisi.
Carles A. Gasòliba
President
