A la tardor de l’any passat es va fer públic que els nivells de dèficit i deute públics de Grècia eren molt superiors als declarats fins aleshores. No era la primera vegada que Grècia enganyava a la Unió Europea manipulant els seus comptes. Desprès d’aconseguir integrar-se en la zona euro Grècia va reconèixer que havia utilitzat artificis comptables per ajustar els seus comptes als criteris exigits a un estat per incorporar-se a l’euro. Grècia té una escassa credibilitat i en una situació com la present, l’exigència de garanties pel compromís que comporta el redreçament de la seva situació amb l’aportació de préstecs de la Unió i el Fons Monetari Internacional està més que justificada.
Grècia té un dèficit excessiu estimat en un 9,4 per cent per l’any en curs i un deute encara més excessiu, que depassa el doble del seu PIB (124,9 %). Magnituds que varen provocar que els mercats consideressin que Grècia, en una situació de recessió, no seria capaç de pagar el seu deute quan arribessin els corresponents venciments. La dinàmica iniciada a començaments d’any amb aquesta situació, està afectant a la zona euro en el seu conjunt.
Grècia era el país més pobre de la Unió Europea abans de l’ampliació als estats del centre i l’est d’Europa, i ha gaudit de l’aportació dels fons de la Unió Europea per contribuir al seu creixement i apropar-se als nivells mitjans de la Unió. Grècia és receptora neta de la Unió Europea, i l’aportació d’aquesta en el període 2007-2013 és de més de 20 mil milions d’euros que van dirigits a contribuir a millorar infraestructures, nivells mediambientals, programes de recerca i desenvolupament i polítiques d’ocupació. També rep altres recursos per altres conceptes com els derivats de l’aplicació de la política agrària comunitària i continua gaudint dels fons de cohesió acordats el 1995 per ajudar al creixement de la seva economia a integrar-se a l’euro, fet que va aconseguir, com hem esmentat, manipulant els seus comptes.
Desprès d’un llarg període de creixement, amb taxes anuals d’entre el 3 i el 4 per cent al llarg d’aquesta dècada fins el 2008, Grècia entrà en una profunda crisi. El 2009 va tenir una taxa negativa del 2,5 per cent i l’estimació també és negativa pel 2010 i el 2011, amb el 5 i el 1,6 per cent, respectivament. La situació present i la prevista és el que han provocat la malfiança dels mercats i la necessitat de la intervenció de la Unió i el FMI.
En l’anàlisi de la Comissió Europea sobre la situació econòmica de Grècia i les condicions per superar la greu situació present es consideren urgents i imprescindibles mesures radicals de contenció de la despesa en un sector públic sobredimensionat i ineficaç que porta a una burocràcia que obstaculitza el bon funcionament de l’economia i la iniciativa empresarial. La contracció de la despesa pública és una exigència per rebre els préstecs acordats, condicionant la política pressupostaria a què s’ajusti als criteris de dèficit i deute de l’eurozona.
Les condicions i expectatives dels sector privat tampoc són massa bones, amb una economia poc competitiva, molt endeutada, amb un pes excessiu de la construcció, un dèficit exterior força elevat i una demanda interna que difícilment creixerà a curt termini. La confiança de la represa a partir del 2011 es basa en les exportacions provocades per la millora econòmica dels seus principals clients, com Alemanya, en sectors com mineria, petroquímica i navilier, a més del turisme. Per consolidar la recuperació, la Comissió Europea continua insistint en l’adopció de reformes estructurals que facin més competitiva l’economia grega, essent la més destacada la reforma del mercat laboral.
La gravetat de la crisi grega ha posat de relleu la necessitat d’una direcció econòmica europea. Els acords dels darrers mesos i en especial els de la reunió dels ministres d’Economia i Finances de la Unió (ECOFIN), amb la creació d’un fons d’estabilitat europeu, van en aquesta direcció, en la qual cal aprofundir per aconseguir que a la ja existent Unió Monetària Europea, hi hagi la Unió Econòmica. Jean Monnet va dir que Europa es feia a base de crisi. Aquesta haurà de servir per consolidar l’Europa del euro i dotar-se dels instruments adequats perquè els estats que hi pertanyen compleixin els requisits d’estabilitat i creixement, sabent que han de fer l’esforç i els sacrificis necessaris per adaptar-se a les normes establertes i que els ajuts han de servir per tenir una economia sanejada i competitiva, no per viure permanentment per sobre les seves possibilitats.
Carles A. Gasòliba
